Cant Espiritual J. Monge, M. Serra

PRIMERA ACTIVITAT 1.-La llanterna màgica, qué és això?

una llanterna màgica és un aparell óptic basat en el diseny d’una càmara fosca.

consistía en una càmara fosca amb un joc de lents i un suport en el que s’hi colocaven transparències pintades sobre plàques de vidre. Aquestes plques s’iluminaven amb làmpares d’oli, i per a que el fum pogues sortir s’hi posava una xemeneia.

Igual que la llanterna màgica, aquesta antalogía ens permet apreciar la realitat desde l’iris dels poetes.

2.-Qui ets, estimat escriptor?

En Joan Maragall fou un poeta català, nascut a Barcelona en 1860. La seva aportaciò poètica a la cultura catalana és una de les més representatives de la seva època.

Començà a escriure de jove, i el 1894 va guanyar els Jocs Florals amb la seva composició La Sardana.

El desastre colonial de 1898 el va iniciar en la generació del 98, un corrent literari format per altres escriptors de l’època, entre ells Unamuno, amb qui va tenir una bona relació 'd’amistat.

En la seva obra criticà a la burgesia, amb una varietat de temes com l’amor, la natura, l’amor per la seva terra, llegendes i elements espirituals.

SEGONA ACTIVITAT

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar a tants moments de cada dia

per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest «fer etern» és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

¿Fóra només l’ombra del temps que passa,

i la il·lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria

esser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria esser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall, Cant Espiritual.

Barcelona: Edicions La Magrana, 1998,

pàgs. 814-815

1Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira-

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

5i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

10Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

15aturar a tants moments de cada dia

per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest «fer etern» és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

¿Fóra només l’ombra del temps que passa,

20i la il·lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

25aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria

esser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

30si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria esser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

35si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

40Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

45Sia’m la mort una major naixença!

-Vocabulari:

-Formós: De formes ben fetes, bell de forma o formes.
-Aclucar: Tancar els ulls.

-Gelós: Ple de zel

-Immens: Tan gran que no es pot mesurar; molt gran.

-Aclucar: Tancar els ulls.

-Temença: Temor.

-Naixença: Naixement, acció de nàixer.

-Faç: Cara (de persona o d'animal).

-Tema principal: En Joan Maragall ens parla de la seva percepció del món perfecte, el món creat per Déu, i el contrasta amb el seu temor per la mort inevitable, reflexionant sobre aquests conceptes. Elogia la creació del Senyor des d’un punt de vista religiós i mitjaçant elements de la naturalesa.

-Mètrica: Té cinc estrofes que es fan més llargues cada vegada: les dues primeres són de tres versos, la tercera és de cinc versos, la quarta és d'onze versos i la cinquena és de vint-i-tres versos. S’Utilitza el vers culte (art major): els versos són decasíl·labs. La rima és assonant i també consonant, i segueix l’esquema ABA BCC …

-Figures retòriques: Al llarg del poema podem trobar moltes metàfores, hipèrboles, polisíndetons i preguntes retòriques.

-Opinió personal: Aquest poema ens ha fet reflexionar molt sobre la existència. Encara que no compartim el punt de vista religiós, en Joan Maragall diu que ens hem de morir i no podem fer eterns els instants bells de la vida, cosa que és veritat. Ens fa sentir sensacions de tristesa, però també d’orgull per tenir la sort d’existir i poder gaudir de la vida.

-Comentari del poema:

Aquest poema, titulat Cant Espiritual , escrit per l’autor Joan Maragall, hi fa una reflexiósobre la vida i la mort. Vol arribar a la aconseguir la vida eterna sense passar per la mort. En aquest poema està escrit enprimera persona. L’emissor és “el poeta, un personatge del poema, etc” que es dirigeix, per una banda, a un receptor extern que és el públic lector i, per altra banda, a un receptor intern que és Deu.

El poema consta de 45 versos dividits en 5 estrofes. Els versos estan formats per 10 síl·labes, és a dir, es tracta de versos endecasilabs. Són versos d’art major perquè està format per més de vuit síl·labes. La seva rima és consonatn i els versos rimen seguint el següent esquema “s’ha d’escriure l’esquema de rima del poema amb lletres”.

En el poema s’hi utilitzen diferents figures retòriques com la “posar el nom de la figura, citar-la entre cometes i posar el nombre del vers ex. (metàfora “les perles de la teva boca" (vers 4) si es tracta d’un exemple llarg, es pot anomenar la figura i els versos en què es troba (ex, una polisíndeton del vers 1 al vers 6)”.

Cal destacar que aquest poema m’ha semblat interessant perquè m’he donat compte de lo molt que l’autor s’estimava la vida.